::Portada >Núm. 61: Abril - Juny >Temps de Lectura

Temps de Lectura

Un 'informe' de tendresa i fidelitat

T’he conegut sempre igual” és una cançó que en Raimon va dedicar al llegendari lluitador antifranquista Gregorio López Raimundo que va arribar a assolir la Secretaria General del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el mític PSUC, referent absolut del combat clandestí, silent i tossut per aconseguir un mínim horitzó de “lluita d’avui per un demà viu i lliure”. El títol del poema musicat correspon a la tercera estrofa i diu així:

T’he conegut sempre igual com ara,
Els cabells blancs, la bondat a la cara,
Els llavis fins dibuixant un somriure

D’amic, company, conscient del perill...

El vell lluitador ens va deixar per sempre la matinada del dissabte 17 de novembre de 2007 a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona, amb la mà refredant-se entre les del seu fill Antonio que l’havia vetllat durant la llarga nit.

M’han vingut a la memòria aquests versos farcits de sensibilitats “raimonianes” per què s’ha donat la circumstància de que en les vigílies de l’últim Sant Jordi, envoltat per l’allau de novetats literàries d’autors anomenats “mediàtics” i d’altres llibres treballats conscienciosament, - fenònmen a banda el de “El juego del ángel” de Ruiz Zafón - ha aparegut un llibret, lluny d’escarafalls i gairebé d’amagatotis, amb “format de butxaca”, signat per la Teresa Pàmies, sota el títol premonitori de “Informe al difunt”. És un llibre de 101 pàgines, de lletra agradosa que me’l vaig llegir d’una tirada en una d’aquestes tardes mandroses dels inicis de la meva incipient davallada tardorenca.

No he trigat gaire en preguntar-me qui no ha tingut en la seva vida, davant de la pèrdua d’un ésser estimat, marit, muller, pare, mare, germà, amic, la temptació de mantenir una conversa impossible amb la persona enyorada. De fet en aquest “INFORMATIU” s’han publicat escrits que traspuen sentiments i nostàlgia adreçades al nostre inoblidable Josep Fusté, explicant-li les transformacions viscudes en el nostre poble en els vint-i-cinc anys de la seva absència. Doncs això és el que ha fet la Teresa Pàmies, aquesta velleta fràgil i entranyable, fregant ja els noranta anys: escriure un “ Informe al difunt”, fent un repàs breu i concís a seixanta anys de convivència, amb les intermitències imposades per la separació de la clandestinitat obligada del seu marit. Son unes pàgines que regalimen tendresa, fidelitat i serenitat, recordant els moments difícils de persecucions, de tortures als soterranis tenebrosos de la Via Laietana, d’empresonaments, però sense fer-ne un “gra massa” ni voler furgar altre cop en la ferida oberta de la seva vida. Acceptant amb resignació la voluntat fèrria del “tozudo aragonés” en el seu afany de lluita per la llibertat. He acabat el llibre amb unes sensacions difícils de descriure amb paraules, fins acaronar-lo. agraint de tot cor el seu contingut. Tant es així que al cap de dues setmanes tornava a rellegir-lo.

La Teresa li recorda al Gregorio la matinada del seu traspàs i de que a l’agost acostumaven anar un parell de setmanes al Balneari Prats de Caldes de Malavella, on el seu marit va patir la primera embranzida seriosa de la seva malaltia. Continua explicant les conseqüències i el últims tres anys de vida, víctima de la demència senil i de com li plantava cara a la mort que ja li rondava. En un rampell de sinceritat, la Teresa és pregunta: “Però és vida la que conegueres els darrers anys?”

Desprès del silenci etern, la Teresa li explica serenament al difunt, els tràmits burocràtics, sempre enutjosos, de la preparació íntima de la cerimònia del comiat i alguns apunts del llibre de condolences que els serveis funeraris posen a disposició de tot aquell qui vulgui escriure uns mots sobre el difunt i li fa esment d’alguns com el d’un amic desconegut que li escriu: “Esto ya no va a ser lo mismo sin ti” O un altre “Cada dia neixen motius nous per a la lluita” La Teresa rebla el clau, escrivint: “Podria ser l’epitafi a la làpida del nínxol que t’espera a Montjuïc amb el teu germà Antonio mort per “incontrolats” quan tenia 25 anys i el feixisme va provocar la guerra fratricida de la que el teu germà fou primera víctima”.

Més endavant li fa una referència a les cartes de condol i destaca en lloc preferent la que va rebre de l’expresident Jordi Pujol que li escrigué a la tornada d’un viatge a Tunís: “Expressa el condol tant en l’ordre personal com en reconeixement del que en Gregori representa” Seguidament afegeix: “Tu ja saps el que penso políticament, però també saps el respecte i consideració que he tingut pel que la gent del PSUC va fer durant molts anys de resistència a la dictadura, de la defensa de la dignitat i de la defensa de Catalunya i, en això, en Gregori hi va jugar un paper molt important”. Segueixen d’altres com la de Jordi Hereu, alcalde actual de Barcelona, Jordi Carbonell, Miquel Roca, l’Heribert Barrera i un etcètera molt llarg i, sobretot, la carta de condol del Joaquin germà del difunt, amb un humor “maño” natural i sarcàstic i un polsim macabre: “Ya le ha llegado la hora al tozudo aragonés. Vivió porque su vida fué una lucha y los que luchan son los que viven”.

Avançat el llibre, la Teresa Pàmies no pot escapolir-se d’una ironia que tan sols es pot explicar des de la talaia dels seus gairebé noranta anys. Explica l’anècdota de que en Gregori li ocultava amb una certa malícia infantívola, les “farras” que segon ell es feia petar quan sortia de “marxa” per Madrid. Per les confidències d’un amic s’havia assabentat que les esmentades “juergas” consistien en acudir a un tronat –ara li diuen “caspòs”- cabaret, anomenat “Las noches de Cuplé” i que ell li volia fer creure que no era un cafè - concert amb “pantorilla” - cuixa-, ni molt menys. “Las noches de Cupléeran muy decentes, em deies amb l’expressió candorosa” Com volia el Gregori que no fossin candoroses si l’artista principal era l’Olga Ramos que cantava els xotis i cuplés de la seva joventut i que li produïen una nostàlgia gratificant. Per què la mossa –l’Olga Ramos – ja tenia vuitanta anys. A les acaballes de l’INFORME, li explica tal com ha quedat el pis on hi van conviure trenta sis anys: “tot segueix tal om el vas deixar: la gran butaca amb dispositiu elèctric on passaves el dia estirat o assegut, llegint o endormisca...Ara no més caldrà canviar el rètol de la bùstia del que fins ara era el teu domicili i el meu. El teu, ara, nou i definitiu és el nínxol número 2894 de l’Agrupació 7, Columbari B, a la Via de Sant Jordi del fossar de Montjuïc”

Així vol acabar aquest recordatori emocionant d’una vida difícil, de lluita viscuda intensament i que tan sols pot explicar-se per dues persones que s’han estimat i respectat amb bogeria. Permeteu-me recomanar-vos carament que aprofiteu qualsevol estona d’aquest estiu per una lectura reposada.

Us demano perdó anticipadament per què ja se’m quedava en el fons del sarró, de citar l’últim paràgraf del llibre, una filigrana sentimental d’antologia. Escriu aquesta velleta entranyable: “Aquí podria acabar aquest “INFORME”, però hi mancaria el principal : dir-te que t’enyoro molt. No és però un enyor beat ni llagrimós, ni resignat. He començat a rebre cartes adreçades al meu nom i cognoms, seguit de “vídua López Raimundo”. Però tu saps que no assumiré mai el paper de “desconsolada vídua” convencional...Tu ja m’entens...”

Aquest “tu ja m’entens” rotund, quantes vegades no l’haurem mussitat en una conversa impossible, amb la persona estimada definitivament absent i que ja tan sols existeix en el nostre record...?

Gonçal Evole