::Portada >Núm. 61: Abril - Juny >Des de la meva cantonada

Des de la meva cantonada

Vivències personals

En el temps de la meva …ai! ja llunyana infantesa el nostre petit món voltava a l’entorn de tres espais vitals: la casa, l’escola i el carrer. Anem a pams.

De la casa no en gaudíem gaire, tal vegada per que ja la teníem massa vista, l’escola era un local de ca l’Aleu, desballestat, on i destacaven uns pupitres vells, una pissarra negra en la que ens feien escriure amb una barra de guix blanc i una esfera del món amb els cinc continents i els corresponents mars i oceans la única nota de coloraines d’aquell recinte fosc i gris en el què fins i tot els retrats dels omnipresents “generalísimo” Franco i el “fundador” José Antonio estaven en un blanc i negre de solemnitat. La nostra gran sort és que vàrem tenir un mestre excepcional que mai oblidarem els de la meva generació: el senyor Joan Armengol.

En les hores de lleure, el carrer era tot nostre, Ara que veig a la mainada que sembla haver descobert altre cop el joc de la baldufa, - tot el que ve, torna, com el peix que es mossega la cua -, recordo que cada temporada feia la seva aparició triomfal un joc diferent. A l’hivern, aprofitant els llocs més assolellats, jugàvem als “patacons”. Permeteu-me un incís: els “patacons” consistien en les tapes de les capses de mistos i que els fèiem sortir d’una rodona marcada amb guix, amb els talons desgastats de les sabates abans de llençar-les a la brossa. Quantes hores sota els porxos de la plaça del Mercadal! Un altre joc era el de les boles que havíem castellanitzat com a “caniques” i que molts anys després un tal Rodríguez - personatge del govern d’Aznar - insinuava amb un menyspreu absolut, que la única selecció esportiva catalana fos la d’aquest joc infantil. Quina gràcia que tenia el paio! A la primavera ens venia de gust jugar a la pilota fins a destrossar el calçat i, naturalment, banyar-nos a les nombroses basses del terme. Les piscines tan sols les veiem a les pel·lícules i sobre tot en aquella mítica “Escuela de Sirenas” que a més de la visió de la piscina també obríem un ulls com a plats davant de les cuixes impressionants de l’Esther Williams. Coses de l’edat: la d’ara i la d’abans. En els temps que corren i cotxes aparcats a tot arreu han fet perdre definitivament aquells jocs entranyables.

En arribar l’adolescència, les opcions eren força limitades. Si les possibilitats econòmiques ho permetien, el senyor mestre aconsellava continuar amb estudis superiors. Eren una minoria privilegiada per què les economies casolanes eren més aviat minses i no els tocava altre remei que aprendre l’ofici de fuster, de manobre, de pintor i, la majoria dedicar-se a la pagesia.

Sortosament teníem la vesprada, amb aquelles trobades inoblidables en les que es feien comentaris de tota mena: del futbol, de la pel·lícula que el “Pepolla” ens projectaria el diumenge proper, de la noieta que ens picava l’ullet, dels més agosarats que acompanyaven alguna noia fins a la font, tal vegada a la recerca d’un petó fugaç.

Els dimarts, invariablement, després de sopar s’esdevenia la tertúlia al cafè. Els caçadors explicaven fil per randa les seves aventures de caça. Sempre exagerant més del compte fins a fer-nos sentir esgarrifances. Els dijous teníem per costum d’escoltar l’assaig que ens regalava la inoblidable Orquestra Selecta, i el dissabte, generalment, s’organitzaven timbes de joc que s’havien arribat a constituir amb llegendàries i amb històries sense cap credibilitat que s’explicaven a cau d’orella. Així, més o menys, va transcórrer el nostre aprenentatge de la vida.

Miquel Serra