Retornar

Fent la partideta...


A la nostre societat hi ha només dues èpoques en que els homes i les dones poden defugir la constant Darwinista, són la infància i la jubilació, aquesta pot coincidir amb la vellesa o no, ja que avui alguns dels beneficis de la dita societat del benestar, permeten que alguns privilegiats, aconsegueixi’n temps lliure a una edat raonable, a la infància és clar que no en tenen capacitat d’elecció.

Una vegada aconseguit aquest temps daurat, que és la jubilació, es planteja el com s’administra. Per una raó purament econòmica una part important de la població jubilada, és aquest temps altre cosa que un temps daurat, i continua la lluita darwinista, no en front dels altres, sinó amb ells mateixos per continuar sobrevivint.

Encara que aquesta és una qüestió sagnant de la nostre societat, no és en aquest moment que vull parlar d’això, sinó de la part de jubilats que disposen d’una pensió acceptable.

Per a molts jubilats que viuen en ciutats, la jubilació es defineix millor com a retiro, en el sentit de que en el cas d’un nivell cultural no excessivament cultivat, tot i les avantatges que representen els serveis de tot tipus que ofereix una gran ciutat, la alternativa sol ser jugar a la petanca i mirar la televisió, o en el millor del casos fer de cangur del seus nets.

Hi ha una alternativa, que crec que te futur, que creixerà, empesa per la millora de la consciència, de que l’edat de la jubilació no és l’edat del retiro, que els jubilats no són trastos vells a amortitzar, que tenen capacitat per desenvolupar noves tasques a la societat, la introducció d’Internet permet i permetrà cada vegada més que el manteniment de la capacitat intel·lectual i la adquisició de coneixements augmenti i faci possible l’elecció del que els jubilats volen fer amb el seu temps.

Una de les eleccions que és molt difícil de fer en una gran ciutat, és intentar viure a la natura, amb contacte intens amb el territori. A finals dels anys 80, és va donar el fenomen del neo-rurals, un fenomen amb arrels a la cultura hippi del anys 60. No hi ha dubte que les bones intencions, molt idealistes, van portar a molts executius de ciutat a córrer cap als Pallars i l’Alta Garrotxa, sense cap coneixement agropecuari i a les primeres dificultats va fer que al cap d’un sol any el 90 per cent ja havien tornat a Barcelona.

Aquesta elecció la poden fer alguns jubilats avui. No en els sentit d’aconseguir explotacions rendibles, que en aquest moment a part de ser impossible, econòmicament tampoc els hi és imprescindible.

Aquesta és una elecció que es pot fer fixant la residència en un poble que com Alforja permet la integració i que te encara tot el sabor d’un poble tradicional amb les seves avantatges, sobre tot la gent, que permet una cosa tant insòlita en una gran ciutat, com saludar a tothom que et creues pel carrer.

La vida en un poble, que encara que cada dia és menys agrícola, i obliga a una part important dels seus vilatans a guanyar-se la vida fora del poble, permet tenir un tros de terra que et fa retrobar els sabors de les verdures i les fruites de la joventut, veure la vida creixent, el plaer sublim de la rosada pel damunt de les plantes a la sortida del Sol, el Garbí de mig matí bufant des de l’immens blau del mar i la contemplació dels estels les nits sense Lluna. A la gran ciutat les verdures són envasades amb plàstic, l’única aigua que hi ha als carrers i jardins és la del rec automàtic, el mar està contaminat per hidrocarburs i la gran lluminositat impedeix veure els estels.

Totes aquestes avantatges objectives són per a nosaltres com la salut, que només es troba a faltar quan la perdem.

Després d’anys de vida laboral, amb la pressió diària de la competència la productivitat i els objectius a complir, el retorn als nostres orígens i el contacte amb la natura pot ser una opció molt gratificant i emplenar plenament de vida el dia a dia d’un tipus concret de jubilat.

Benet Sadurní Soy