::Portada >Núm. 61: Abril - Juny >Vigília del Nostre Aplec

Vigília del Nostre Aplec

Sardana de l'any 2007

La tarda del dissabte 10 de maig, la capital del Baix Camp ens va rebre sota una llevantada que ja se’ns havia esborrat de la memòria donat la sequera persistent que estem patint. Una pluja intensa s’escampava generosament per totes les nostres contrades i des de la plaça de la Llibertat de Reus, a la sortida de l’aparcament soterrani podíem contemplar l’espectacle d’una onada multicolor de paraigües que baixaven pel carrer Llovera cruïlla amb la Plaça de Prim un dels eixos principals de la ciutat, fins a trobar l’aixopluc de la gran porxada que protegeix l’entrada principal del Teatre Fortuny - el petit Liceu de les comarques meridionals- que donava acolliment al concert en el que s’haurien d’interpretar les deus sardanes finalistes i donar a conèixer la composició guanyadora. Poques vegades recordo haver rebut la pluja amb un somriure de satisfacció plena. I es què... ens fa tanta falta... Però anem a pams.

Enguany, l’esperada cita sardanista va arribar precedida per la publicació el dissabte anterior -3 de maig- d’un article a “La Vanguardia” signat per Pilar Rahola sota un titular prou significatiu: ¿Está agonizando la sardana? L’escriptora catalana, política, columnista, comentarista de tantes tertúlies feia una dissecció de l’actual moment de la sardana, autènticament demolidora, amb una bateria de preguntes incòmodes, sense possibles respostes, coherents, i amb uns raonaments que haurien de fer pujar els colors a tota una classe política que ha permès aquest desgavell. En un dels emmarcats de l’article, l’autora arriba afirmar que la mitjana d’edat dels sardanistes oscil·la entre els 50 i els 60 anys. Jo afegiria que encara fa curt. En un altre paràgraf es fa ressò de les paraules del senyor Bartomeu Duran president de la Federació Sardanista: (tradueixo de l’original) “El diagnòstic és pessimista: la sardana com a ball popular, porta el camí de l’esllanguiment, davant de la indolència del poder i la indiferència de la societat” I acaba el president amb una lamentació: “Tan sols la balla la gent gran”. Més endavant l’articulista es lamenta dels pressupostos de ridiculesa destinats al desenvolupament de la sardana i del fet que, en l’apartat social, el desinterès és absolut i rebla el clau afirmant “que abans veurem un “bailaor” en Ciutat, que a un sardanista” I així altres “perles” que em guardo gelosament en el meu sarró particular.

Tinc la pretensió humil de que algú li dediqui una estona del seu temps a la lectura dels meus escrits en els que més d’una vegada he insistit en allò del “relleu generacional” que ja donem definitivament per perdut. Us prego una reflexió i pensar si no ha arribat l’hora de dir prou!. Permeteu-me aquest desfogament en què crec interpretar els sentiments de molta gent que estimem la nostra dansa i les nostres tradicions. Tanquem el parèntesi i tornem a la porxada de la plaça de Prim a punt de obrir-se les portes del Teatre Fortuny en aquesta tarda plujosa. Poc abans d’entrar sento a la meva esquena la darrera fuetada: “Això sembla l’Imserso...”

Fos “l’Imserso” o no, el cert es que el teatre presentava l’aspecte de les grans solemnitats, ple de gom a gom d’un públic entusiasmat i disposat a gaudir d’una vetllada sardanista que va començar amb una puntualitat exquisida amb l’aparició enlluernant dalt de l’escenari dels presentadors Rut Martinez i la “veu” del Baix Camp, Josep Baiges, que va donar la benvinguda a “casa seva” a tots els presents. Ell mai no perd ocasió de proclamar de que és un “ganxet” de soca-rel. Tot seguit la cobla “Sabadell” va iniciar el concert, seguida de la cobla “Reus Jove” i varen interpretar polidament les deus sardanes que havien arribat assolir l’honor de finalistes. Després d’un recés perquè el públic emetés el seu vot, és donava pas a la segona part on es va retre homenatge a dos compositors dels que enguany es commemora el centenari del naixement: Josep Maria Boix i Manel Saderra i Puigferrer. En aquesta segona part va esdevenir-se l’anècdota de la nit: La cobla “Reus Jove” va interpretar la sardana - no hi podia faltar! - “En Pere Ganxet” i Josep Baiges ens tenia preparada una sorpresa que diu molt a favor de l’humor inimitable i tan especial dels “ganxets”i de la gent de les nostres contrades. La cobla la va dirigir el mateix “Pere Ganxet” un ninot que tot reusenc coneix i que es troba instal·lat en els jardins que volten l’ermita de la Mare de Déu de Misericòrdia patrona de la capital del Baix Camp. Davant de la cobla... tot un senyor, fent honor a la seva sardana, la qual per cert la va dirigir amb un encert que no hagués superat ni el més tibat i presumptuós director d’orquestra. Un cop acabada aquesta segona part vindria l’enjòlit tradicional del veredicte inapel·lable del públic. Aquest moment els dos presentadors el broden. Tenen l’esma de mantenir al públic amb un ai! al cor. Primer es va proclamar el Premi de la Federació que va recaure en la sardana “100 anys de fraternitat” del compositor Marc Timón. El segon accèssit va correspondre a la composició “30 anys a sac” d’Enric Ortí. El primer accèssit va correspondre al director i fundador de la “Cobla Ciutat de Cornellà” el meu conegut i entranyable Carles Santiago per la seva sardana “A Garcia, 10 i més” i per últim, l’esclat final: el vencedor és... Joan Segura per la seva composició dedicada a la Associació Sardanista de la Vila d’Olesa “Cinquanta anys junts” que va ser rebuda amb grans aplaudiments. Es donava la circumstància de que l’autor del primer accèssit, Carles Santiago, no era present a l’acte per compromisos professionals i va recollir el guardó la seva esposa i el guanyador del concurs, Joan Segura també es trobava absent per malaltia i va recollir el premi el seu fill que va agrair a tot el públic present el seu vot, manifestant que allò faria molt feliç al seu pare i que estava molt content de compartir el guardó amb els sardanistes d’Olesa de Montserrat. L’apoteosi final vindria amb la interpretació per ambdues cobles de la sardana guanyadora i les paraules del presentador: ”L’any vinent voldria i desitjo que ens retrobem tots a l’Auditori de Girona”. Tan de bo sigui així.

Amb el vostre permís, un apunt final: Dalt de l’escenari ambdues cobles vessant joventut de tots els seus components. Cada dia hi trobem gent més jove a les cobles. A la cobla Sabadell i destacava un jovenet de només 22 anys, Carles Raya, que havia arribat a la final amb la seva sardana “L’àvia Teresa” que personalment em va agradar molt. Baix a la platea, llotges, amfiteatres, tots els representants d’aquest “Inserso” que per res del món vol renunciar a les seves arrels. Potser té tota la raó el tenora de la Cobla Marinada, en David Estanyol, quan diu: “En el segle XX, el sardanisme va salvar a la cobla. En el XXI, la cobla salvarà la sardana”.

Aplec de Sant Antoni

Què ens està passant...? Què devem haver fet malament...? La resposta potser només la trobarem escrita en el vent. Un vent que, avui en dia, per la sardana i tantes altres coses nostrades, bufa en sentit contrari. Malgrat el desencís, el tercer diumenge de juliol tornem a tenir una altra cita important amb les nostres tradicions: l’Aplec de Sant Antoni. Omplim la placeta de l’ermita de braços enlairats!

Gonçal Evole