::Portada >Núm. 61: Abril - Juny >Àlbum de Records

Àlbum de Records

Aquell juny de 1958

Ja fa uns mesos, quan en els petits cenacles de gent inquieta pels esdevenidors del nostre poble, començava a plantejar-se la celebració dels 850 anys de “la Donació de Privilegis y Ordinacions de la Vila y Terme de ALFORGE del Camp y Arquebisbat de Tarragona, una persona sempre present en tots els “saraus” que s’han celebrat en els últims seixanta anys, se m’acosta i m’etziba confidencialment: “Potser caldria repensar-se de bell nou tornar a baixar la Mare de Déu de Puigcerver des del seu Santuari i organitzar un altre cop la festa dels barris, com cinquanta anys enrera...” Amb tota sinceritat, no sabria dir-vos si em parlava seriosament o amb el meu malmès enteniment no vaig copsar la ironia típicament alforgenca del meu interlocutor. Ben cert és que me’l vaig mirar de dalt a baix, incrèdul, com si m’hagués assegurat que aquell matí havia vist aterrar un O.V.N.I al camp de futbol. Algú, amb dos dits de seny, seria capaç d’ imaginar-se amb els temps que corren una novena de preparació a l’església, una rebuda triomfal a la Verge venerada, processons i altres cerimonials? Alforja, per bé o per mal, - això mai ho sabrem - ha canviat molt. Lluny de les meves intencions al reobrir el meu fantasmal i rebregat “àlbum de records”, de ferir sensibilitats sempre a flor de pell quan es tracte d’advocacions que es perden en el vertigen dels temps. He patit experiències gens agradoses de persones que mai han entès que els meus escrits estan expressats des del respecte a totes les creences i que encara conservo un petit racó en la meva memòria d’adolescent de les devocions i dogmes que ens varen inculcar en la nostra infantesa i que són difícils d’oblidar. No obstant això, aquestes ratlles volen retre un sentit homenatge a tots els nostres avantpassats que varen fer possibles aquells vuit dies de juny inoblidables i que, desprès del pas inexorable de cinquanta anys, han quedat gravats en el record col·lectiu de tot un poble. Fem memòria i situem-nos en aquells anys en el que es feia omnipresent un nacional - catolicisme granític sense cap escletxa d’oposició. Què podien fer els homes d’aquella generació? Doncs adaptar-se a una situació imposada, llepar-se les ferides obertes per què un esdeveniment d’aquesta magnitud, res menys que “el VIIIè Centenari de la fundació d’Alforja”, no podia transcórrer d’amagat i calia donar-li tot el relleu i ostentació institucional apropiat de les grans solemnitats. Es tractava d’un retrobament amb la nostra pròpia història.

Tanmateix, com ja queda apuntat eren altres temps i les anomenades “fuerzas vivas locales” van organitzar-ho conseqüentment i calia comptar al capdavant amb la presència imprescindible d’aquell mossèn de la nostra adolescència omnipresent en tot el teixit social de la vila i ben aviat van prendre la decisió sublim de recuperar les antigues “festes de barri” i res millor per tal d’aglutinar les sensibilitats més pregones dels alforgencs que baixar la Mare de Déu de Puigcerver des de llur Santuari i fer-la alcaldessa honoraria per presidir tota la festa.

Processó a l'altar (1958)


Fem un incís per recordar que a l’any de 1958, alguna cosa es bellugava en la política monolítica d’aquella dictadura implacable. El govern franquista per subsistir, havia acabat acceptant les recomanacions del Fons Monetari Internacional i aquesta decisió significava el principi de la fi de “l’autarquia” predominant. Hi havien símptomes clars de que el malaurat país volia entrar en una època d’una certa modernització. Això va significar la devaluació de la pesseta i cal recordar que un any abans, havia sortit de la factoria de la SEAT el primer mític “600” que tot seguit va acumular comandes fins a cent mil unitats. Això, més aviat que tard, significaria un canvi radical de costums. Encara però, haurien de passar uns quants anys...

Tornant als dies del juny de cinquanta anys enrera, recordo que tot el poble va acudir al Camí de Sant Antoni per donar la benvinguda a la Mare de Déu de Puigcerver, amb tota la Corporació Municipal al capdavant i al mig, elegant, tibat i solemne el nostre mossèn, mirant a cua d’ull el fet més insignificant, per què res se l’hi escapés de les mans i l’acte s’esdevingués enlluernant i sense precedents. L’alcalde d’aleshores, molt donat a les emocions i la llagrimeta fàcil, va donar-li la benvinguda a la imatge venerada, fent-li donació de la vara de comandament a la Mare de Déu.

Altar de Puigcerver (1958)


Conten les cròniques que foren vuit dies intensos de celebracions i solemnitats. Cada barri rivalitzava amb el veí per donar-li més lluentor a l’estada de la Verge de Puigcerver. Es muntaren altars i cal remarcar que eren petites obres d’art, d’elaboració molt acurada, amb arcades enramades i motius florals d’una gran bellesa. Al capvespre es traslladava la Mare de Déu al barri que li pertocava, en processó solemne i, un cop entronitzada, es celebrava la missa i l’escolania inoblidable, creació indiscutible d’aquell rector, cantava la Salve. Tothom hi participava mudats de vint-i-un botó com si es tractés de la festa major i els més jovenets - un servidor entre d’altres -, amb el vestit típic de català portant a les nostres espatlles la venerable imatge. A la nit cada barri organitzava els torns de vetlla i càntics i, els més agosarats, crec recordar que fins i tot ballaruca.

A l’endemig d’aquells vuit dies viscuts intensament, es devia adossar al principi del carrer –cruïlla amb el de La Font – el mosaic d’homenatge al fundador Ramon de Ganagot en el vuitè centenari, amb un acte institucional i solemne, inscrit definitivament en la història i posteritat del nostre poble. Anys a venir, estudis molt rigorosos i documentats posen en dubte el cognom del fundador fins afirmar de si no fos en realitat “Gavalgando” o “Gavalgandi”. Us recomano carament la lectura assossegada de l’escrit de Mossèn Isidre Saludes en les pàgines centrals d’aquest INFORMATIU. Val la pena.

Permeteu-me unes reflexions finals. Avui amb la perspectiva dels cinquanta anys transcorreguts, hom pensa amb l’encoratjament en el que van treballar aquells homes i dones que feren possibles aquells vuit dies de juny. Foren sens dubte, la primera gran catarsi col·lectiva de tot un poble després d’anys de silencis i de recels. Em ve a la memòria la figura d’aquell mestre inoblidable el senyor Josep Taverna que havia iniciat anys enrera una tasca de reconciliació molt difícil d’aconseguir, envoltat de incomprensions i menyspreus perquè moltes de les ferides encara restaven obertes. Però calia un esdeveniment així, d’oblidar i que fos l’inici d’una nova etapa de convivència. La llavor escampada generosament per aquell mestre començava a donar els seus fruits. Molts de nosaltres vivíem les nostres primeres experiències d’adolescents en aquell món de silencis impenetrables. Però recordem que, potser, mai hem vist un poble tan unit com aquells vuit dies inoblidables de juny.

Mare de Déu de Puigcerver(1958)



Aquell any de 1958 arribava un aparell que ho revolucionaria tot: la televisió, amb aquells telefilms americans doblats amb un llenguatge que se’ns feia molt difícil d’entendre. A la tardor d’aquell mateix any desapareixeria la figura de Pius XII, el Papa dels silencis i d’actituds sospitoses mai explicades ni aclarides. El règim dictatorial, perdut ja el sentit de la ridiculesa més absoluta, decretava nou dies de dol rigorós i els funcionaris havien de portar en lloc visible un braçal negre. Pocs dies després la fumata blanca de la xemeneia del Vaticà s’enlairava, anunciant que havia estat elegida l’entranyable figura del cardenal Giuseppe Roncalli, que prendria el nom de Joan XXIII. Havia de ser un Papa de transició, donada la seva edat avançada. Sortosament, un cop més, els “entesos” de torn van errar el tret, perquè des d’aleshores tot va començar a canviar accelerada i sostingudament. Amb una certa timidesa, s’albiraven temps d’esperança.

Gonçal Evole