::Portada >Núm. 61: Abril - Juny >La veu de la Parròquia

La veu de la Parròquia

La Recerda de Jesús

Després de 2000 anys, encara, la recerca de qui és Jesús? Qui és aquesta persona que ha marcat decididament la religió, la cultura i l’art d’Occident fins a imposar inclús el seu calendari? Mai ningú ha tingut un poder tan gran sobre els cors, ningú ha despertat tantes esperances. Encara, avui, quan les ideologies i religions experimenten una crisi profunda, la seva persona i el seu missatge segueixen alimentant la fe de tants milions d’homes i dones?

D’aquí ve l’interés d’una recerca més aprofundida del Jesús històric i del Jesús de la fe. És irritant sentir parlar de Jesús de Natzaret en una mena d’obres de “ciència-ficció” que no resisteixen el mínim contrast de les fonts que posseïm i sense el rigor històric-crític, que són un frau d’impostors que enlloc de cercar la veritat es busca el sensacionalisme, perquè és el que vol el públic i el negoci editorial.

S’ha de fer a través d’àmbits acadèmics i amb instruments científics, no a partir de novel·les que es basen en interpretacions estranyes de textos tardans. Més enllà dels evangelis apòcrifs i d’altres textos extracanònics que ajuden a comprendre l’època en la que va viure Jesús, els quatre evangelis canònics continuen sent ara i sempre el punt de referència bàsic per al mètode històric-crític. L’aproximació al Jesús històric no perjudica la fe, sinó que contribueix a dotar-la de bases més creïbles.

És difícil apropar-se a Jesús i no restar agraït a la seva persona. Jesús aporta a la vida un horitzó diferent, una dimensió més aprofundida. Jesús ens ensenya a viure amb senzillesa i dignitat, amb sentit i esperança. Ens porta a creure en Déu, sense fer un ídol ni una amenaça, sinó una presència amistosa i propera, font inesgotable de vida i compassió.

La crida de Sant Pau: “Tingueu els mateixos sentiments de nostre senyor Jesucrist”. Porta el deixeble a la recerca de les arrels, de l’experiència primera on va sorgir tot. No n’hi ha prou de creure que Jesús es l’encarnació de Déu si després no ens preocupa saber com era i com actuava amb el qual Déu s’ha encarnat. De poc serveix defensar doctrines sublims de Jesús sinó caminem els seus mateixos passos. Res és més decisiu que tornar a néixer del seu mateix esperit.

Jesucrist és una gran notícia per a la humanitat. Quan tinc present aquesta creença penso en aquelles persones que estan decebudes pel cristianisme real, dels qui s’han allunyat de l’Església i van cercant per camins diversos llum i calor per les seves vides. Persones que no senten l’Església com a font de vida i alliberament. Per desgràcia han conegut a vegades un cristianisme a través de formes decadents i poc fidels a l’Evangeli. Amb Església o sense Església són molts el que viuen “ perduts “, sense saber a quina porta trucar. Si sabessin la saviesa i la bona notícia per a les seves vides que és la coneixença històrica de Jesús i el seu trobament en la fe.

Penso en les persones que ignoren quasi tot de Jesús. Persones que es diuen cristianes i que no sabrien fer una síntesi fidel i mínima del seu missatge. Homes i dones per a qui el nom de Jesús no ha representat mai res seriós. De joves que no saben gran cosa de la fe, però que se senten atrets per Jesús. Fa patir quan se sent dir que s’han allunyat de la religió per viure millor. Es pot viure millor que amb Jesús? Jesús és una càrrega pesada?, quelcom que no serveix per a res?

La impressió que tinc és que predomina la desconeixença. De que manca la trobada existencial amb Jesús; la qual no és només fruit de investigació històrica ni de la reflexió doctrinal. La trobada amb Jesús només es realitza en l’adhesió interior del cor i en el seguiment fidel. Amb Jesús comencem a trobar Déu quan comencem a confiar en Déu com confiava ell, quan creiem en l’amor com creia ell, quan ens apropem als qui sofreixen com ell s’apropava, quan defensem la vida com ell, quan mirem les persones com ell les mirava, quan ens enfrontem a la vida i a la mort amb l’esperança que ell ens va enfrontar.

En definitiva quan contagiem la Bona Nova que ell contagiava.

Evarist Gómez, pvre.