::Portada >Núm. 28: Octubre - Desembre >Un conte de nadal

Un conte de nadal

A les acaballes del novembre d’aquell any de data incerta, havia arribat puntualment a la botiga de Cal Samblai l’almanac del T B O. Era el primer aguait -tal vegada l’únic- que ja s’acostava el Nadal i en la seva darrera pàgina  desenvolupava les peripècies de l’inefable família Ulises i els seus tràfecs empaitant el gall d’indi, que no sabien de quina manera matar, cosa que, invariablement, havia de fer l“abuelita” amb mètodes poc ortodoxos, encara que, sovint, en la pitjor de les circumstàncies, el condemnat animal se’ls escapava pel finestral. Pocs dies després s’esdevenia la festa de la Puríssima, amb l’estrena de la roba d’abric, la recerca de molsa per al pessebre -de l’arbre nadalenc no en teníem més noticia que veure’l en les pel·lícules americanes carrinclones- , la Missa del Gall, el cant de nadales ancestrals, la sopa de galets i els canelons que preparaven amb delicadesa les mestresses de casa, les representacions dels “Pastorets” a la Sala Parroquial tot això concentrat en els dies que pertocava, en la intimitat familiar.

Aquell any, del qual la meva ja feble memòria no guarda cap enregistrament, el protagonista de la nostra història -irreal o certa...qui ho sap?- s’havia entestat en un fet, si més no, curiós: a l’aparador il·luminat del Cal Pere “Milagro” -situat en els porxos de la plaça de Dalt, a on avui es troba l’oficina de la Caixa de Tarragona-, una botiga dedicada principalment a llibrería-paperería escolar i joguines, hi havia exposada en lloc preferent una joguina que li cridava l’atenció poderosament: una màquina de “Cine-Exin”, un enginy que, amb una bombeta lluminosa, uns rodets petits de pel·lícula i una maneta per fer-los funcionar, reflectia en un llençol blanc els seus ninots animats. El nostre homenet exhauria els seus últims anys de dubtes respecte al poder de tres personatges màgics, dels quals els seus pares li havien explicat a bastament que venien, travessant deserts, des d’un Orient llunyà. No s’ho va pensar més i va decidir, contràriament a les insinuacions d’alguns companys, que ell, almenys aquell any de memòria incerta, continuaria convençut de l’existència dels tres Reis de l’Orient i els escriuria una carta a on tan sols els demanaria una cosa: la màquina de “Cine-Exin”. Pensava que així s’estalviaria d’anar remugant a la mare cada diumenge, fins aconseguir que li donés les dues pessetones que costava l’entrada al cinema del “Pepolla”. Tot perquè el cinema sempre li havia agradat amb bogeria, una passió que l’ha acompanyat al llarg de tota la seva vida. Així va ser con va escriure la seva última carta adreçada al Rei Baltasar, el seu favorit, encomanant-li molt especialment el lloc on podria trobar el que carament li demanava, no fos que, malgrat la seva saviesa reconeguda, se’n pogués despistar.

La nit màgica de Reis va tenir malsons inquiets i fins i tot es despertava sovint, pensant que Sa Majestat el Rei Baltasar ja havia pujat a la seva balconada. A l’endemà va llevar-se molt aviat, per comprovar amb els ulls de la desil·lusió com els Reis tan sols li havien deixat a prop de les “xiruques” un plumier de fusta, una capsa de llàpissos de colors “Alpino”, una goma d’esborrar i una cartera de cartró per portar la llibreta i la desmanegada enciclopèdia “Edelvives”. De la màquina de “Cine Exin”, no n’hi havia cap rastre.

Pel seu curt enteniment d’infant, quelcom no li quadrava. Com podia ser   -es preguntava- que aquells personatges màgics, amb tot el seu poder immens, no haguessin fet cas de la seva carta, on fins i tot se n’acomiadava fent-los arribar el seu respecte i admiració i un amor sense límits?. Malgrat tot, fent mans i mànigues per tal de superar el desencís, a mig matí, encara va tenir l’esma d’enfilar-se pel carrer Major amunt, fins arribar a la plaça de Dalt i guaitar un cop més l’aparador de Cal Pere “Milagro”, per comprovar que la màquina continuava en el mateix lloc preferent; i allà s’hi va estar, exposada durant molts dies, setmanes i mesos. Passat el temps d’infantesa, va començar a entendre que els Reis de l’Orient d’aleshores eren pobres de solemnitat i havien de conformar-se amb una cosa que li deien el “salari mínim” i amb prou feines podien estalviar per arribar a Betlem i poder oferir l’or, l’encens i la mirra de la llegenda al Nen acabat de néixer.

A la infantesa del nostre protagonista va succeir l’adolescència, en trànsit cap a la joventut, i per tal de guanyar-se la vida va haver d’emigrar a la gran ciutat, on varen esdevenir-se altres Nadals, dels quals al principi fins i tot li feien gràcia les lluminàries de la capital, com a tot nouvingut d’un poble de terra endins. De la joventut recorda els anys de plom -sense llibertats i amb repressions de tota mena- de la rebel·lia, de l’inconformisme, de prendre consciència social i de les grans diferències entre pobres i rics. De gent que es delectava amb l’abundància davant dels qui no tenien dret a res. Varen ser anys de rebuig d’aquell desgavell i malbaratament de coses supèrflues i, fins i tot, algun any va participar incívicament  -així ho reconeix ara- en el boicot d’ornamentacions dites nadalenques -arbres inclosos- que res tenien a veure amb el missatge ancestral d’humilitat i pobresa que a ell li havien ensenyat en els seus anys d’infantesa. El pitjor, però, encara estava per arribar.

Anys a venir, quan ja l’esperit comença a temperar-se, l’anomenat vent del progrés va   introduir tossudament en totes les llars un aparell lluminós que tothom instal·lava en el lloc preferent de l’estança més adient. Havia arribat la televisió. De cop i volta s’han acabat els “contes a la vora del foc”, la saviesa de l’avi, els consells del pare, la conversa distesa al voltant d’una taula. Ningú no s’escolta l’altre, tots pendents de la capsa il·luminada, amb l’afegit   que aquesta invenció, quan ja albira la proximitat de les vigílies nadalenques, perd el sentit comú i sembla tornar-se tocada de l’ala. De la lluentor de la seva pantalla emana una pedagogia nova, poderosa, captivadora, fins aconseguir capficar-nos en un món irreal i utòpic

El nostre homenot ha arribat ja a la seva davallada tardoral i s’adona de tot plegat amb una tristor infinita, convençut que, definitivament, s’han perdut els referents que fins ara havia considerat inamovibles. Pensa que el mes de desembre i la llarga vigília prèvia s’han convertit en la gran festa del consumisme més esbojarrat. En les seves cabòries d’una vellesa incipient, creu que potser s’ha tibat tant la corda que les il·lusions d’una infantesa ja molt llunyana se’n poden anar en orris, perdudes en el vertigen del temps. Ell i molts altres que comparteixen les seves inquietuds ja han començat a detectar símptomes clars que apunten en aquesta direcció.

S’ha fet tan peremptòria la necessitat de vendre tot allò que es fabrica, que als promotors d’aquesta bogeria consumista els pot esclatar davant dels seus nassos i s’hauran d’empassar missatges que brollen del brunziment de la pantalla lluminosa, com aquell que  “si no compres un mòbil o joguina d’última generació, ja no és Nadal”. “Nadal...Nadal...Nadal...!” és el motiu de la bajanada més ferotge, inimaginable. S’ha arribat al punt d’acceptar amb una indiferència olímpica que els grans magatzems -avui anomenats eufemísticament “grans superfícies comercials”- ens programin les nostres vides i que siguin ells els qui decideixin quan ha d’arribar el Nadal, la primavera, l’estiu, la tornada a l’escola, i així podríem continuar...

Aquesta mateixa necessitat de vendre fa que tot tingui un avançament allunyat de qualsevol raonament seriós. Ja no se li ha fet gens estrany que, tornant de la platja enmig de l’estiu, hagi ensopegat amb una tanca publicitària amb la mirada penetrant del calb de la rifa de Nadal preguntant-se: “I si toca aquí...? El nostre homenot s’ho mira garratibat...”Ja hi som...!”. Amb els primers dies de novembre   -si no ho han fet ja abans-, comencen a encendre’s les lluminàries penjades al carrer, en els trams on tothom ha pagat religiosament, i encara s’emprenya més amb la tristor de les bombetes dels pobles. Per a ell no hi ha res més depriment que passar per una carretera normalment solitària de les que travessen molts dels nostres pobles i observar la ridiculesa d’uns llumets que volen imitar els de les grans capitals. Deixem els pobles tal com són, sense arrabassar-los llur identitat.

En les seves cabòries, que vénen i van amb desori, el nostre personatge no voldria oblidar-se que, des de la “vaca sagrada” televisiva, fins i tot ens volen fer creure que el Nadal comença quan una coneguda marca de cava estrena el seu  espot publicitari sofisticat, amb unes ballarines en estat gasós i l’artista de moda escollit que ens desitgen des de la pantalla, amb un somriure forçat, “unas felices fiestas”. Qui en dóna més?

El protagonista d’aquest conte ja se’ns ha fet gran i poc a poc ha anat lliscant pel pendent dels nostàlgics incorregibles. Ja fa molt de temps que el seu cap, encara lúcid, barrina que aquest no és, ni de lluny, el seu Nadal enyorat. Potser el delit autèntic d’aquests dies entranyables es va quedar penjat per sempre en els carrers poc il·luminats del poble estimat, en les melodies ancestrals inoblidables de  “La Santa Nit”, el  “Fum, fum, fum”, “El cant dels ocells”, en la Missa del Gall, en la sopa de galets i els canelons de la mare i, pel damunt de tot, en aquella màquina de  “Cine Exin” exposada a l’aparador de la botiga de Cal Pere “Milagro”. Avançat el temps, sempre ha volgut creure que la carta es va perdre pel camí i que els Reis de l’Orient van desfilar pels porxos de la plaça de Dalt indiferents a tot. El nostre homenot ha fet el gest d’allisar-se els pocs cabells blancs que encara li resten i pensa que la nostàlgia sovint li juga malifetes mai no desitjades.
Gonçal Evole