:: >Temporada 2008/2009 >Marxa Fúnebre

Marxa Fúnebre

Teatre Principal 20/02/2009

 
Perquè la elecció de programar música de Beethoven per commemorar la Batalla del Pont de Goi del 25 de febrer de 1809, durant la Guerra del Francès?

Si hi ha una personalitat musical,- m'atreviria a dir artística, tanmateix amb Goya - que pugui
sintetitzar tot el “Zeitgeist” o esperit dels temps, tota aquella època transcendental de l’Europa de la Il·lustració (o Aufklärung en terres germàniques), quan es produïren els canvis de la Revolució Francesa que portaren la República i la Declaració dels Drets de l’Home l’any l789, on ja s’albiraven els flaires d’un encara incipient Romanticisme, canvis que “flotaven en el aire”, aquesta fou sens dubte la gegantina figura de Ludwig van Beethoven.
 
En efecte, la seva música clama amb la expressió, naturalitat i harmonia per una societat ideal, i anuncia el pas de l’humanitat de les tenebres cap a la llum d’un nou humanisme il·lustrat. Ideal artístic que va acompanyat de una actitud moral i ètica. Els ideals de llibertat, fraternitat i altruisme caracteritzen tota la seva obra. A tall de exemple la melodia beethoveniana de vegades nua i senzilla, en forma de tonada popular, anuncia l’ideal d’una música que uneixi els homes, com en el tema principal del Concert per a Violí i Orquestra.
Els exèrcits imperials napoleònics arribaren a Viena, la Viena on vivia el compositor aquells anys, només tres mesos més tard que quan tingué lloc la Batalla de Valls, encara que la primera invasió fou durant el mes de Novembre de l805.
Beethoven, havia declarat la seva absoluta conformitat envers la Revolució i ho havia fet palès amb gran èmfasi, segons escrigué el seu gran amic i deixeble preferit Anton Schindler. Es pronuncià sobre els esdeveniments polítics, que jutjà amb rara intel·ligència i clarividència. Totes les seves simpaties es manifestaren del costat del ideari republicà... “Era partidari de la llibertat il·limitada, desitjava que tothom participés en el govern de l’Estat i la necessitat del sufragi universal per França. Esperava que Bonaparte l’establiria i posaria els pals de paller de la justícia, felicitat i la defensa dels drets del gènere humà. Com a devot de la Roma revolucionària fou ja des de la seva època d’estudiant a la Universitat de Bonn, un fervent lector de Plutarc i es tronaren en el seu diari citacions i capítols sencers copiats de la Ilíada i la Odisea de Homer. Somniava una República Heroica, fet que originà la Simfonia Heroica que dedicà a Napoleó: “Sinfonía grande intitolata Bonaparte”, més tard “Sinfonía Grande – Eroica - per festeggiare il sivvenire di un grand Uomo..”
Això era l’any l802, ens diu Romain Rolland.... Veiem el que passà dos anys més tard, quan pogué acabar la obra...
Un altre deixeble, el notable compositor Ferdinand Ries, ens narra: “Vaig ser el primer que informà a Beethoven del fet que Bonaparte s’havia autoproclamat Emperador el mes de Maig de l804. Beethoven entrà immediatament en furor i cridà amb veu de tro: ¡No es doncs més que un home ordinari! ¡Ara s’oblidarà totalment dels drets humans i només obeirà la seva ambició. Voldrà alçar-se damunt de tothom i es convertirà en un tirà! Aleshores agafà la fulla del frontispici, l’estripà completament i la llençà amb gran violència a terra. i escrigué de bell nou la primera plana amb un nou títol definitiu: “Simfonia Heroica”, ras i curt. Una excel·lent mostra del seu concepte ètic i amor al proïsme.
En la Sonata nº 12 op. 26 per a piano, Beethoven a la recerca de noves formes, substitueix el primer moviment habitual en forma sonata, per Variacions sobre un Tema, seguit de un vibrant i ràpid Scherzo/Trio en segon lloc, - fet completament estrany fins aleshores -. Mentre en el tercer moviment, introdueix una “Marxa Fúnebre” (sobre la mort d’un Heroi), que anticipa l’esperit de la Simfonia Heroica, pàgina de dol i gran dramatisme que atorga títol a la Sonata, composta inspirat i colpit per escenes viscudes en els camps de batalla austríacs que l’impressionaren profundament. El piano imita (com a tast de la Heroica) sons orquestrals amb redoblaments de timbal, - una mena de Timbaler del Bruc en versió vienesa -, acompanyat de fanfàrries. El mateix Beethoven orquestrà més tard l'any l815 aquest moviment.
La influència del aspecte heroic es una constant del discurs beethovenià. Tota la seva obra en sí posseeix un fort component heroic, representa un desafiament continu, amb una innovació constant contra totes les normes establertes en els diferents gèneres musicals. Simfonia nº 9, últimes Sonates per a piano –sobretot la 32 opus 111-, la Gran Fuga i últims Quartets de corda, i Missa Solemnis, etc...
També en el gènere “Lied” (literalment cançó en alemany), - o “Kunstlied” (Cançó artística)-, fou precursor. Aquest gènere musical que en els països anglosaxons es considerat un dels fonamentals de la literatura musical, - res a veure amb la simple cantilena o melodia vocal de tall italianitzant -. La addició d’un gran poema i de gran música. (entenent per això un fort component discursiu de gran el.laboració i alta especulació intel·lectual), era considerat un element nou o un ens artístic autònom, sens el qual no es podia entendre el fenomen romàntic (o clàssic tardà, com l’últim Haydn o el primer/mitjà Beethoven).
Per bé que Beethoven no fou tan decisiu en aquest terreny com la immensa figura de Franz Schubert, establí unes bases importants, en aspectes teòrics i estilístics fonamentals.. En els 91 que escrigué, tractà la veu de forma gairebé instrumental, (a la manera d’un violí per entendre'ns),: “que respira naturalitat i refinament mentre la exigent escriptura pianística, es posada al servei dels afectes anímics i expressius produïts per el contingut emotiu de cada moment del poema”, indica Ulrich Michels.
Fou el primer que escrigué un Cicle de cançons relacionat temàticament, encadenant sis “lieder”, mitjançant interludis pianístics. (“A la estimada llunyana,” opus 98. En la selecció que proposem dels millors “lieder” beethovenians, se'n podran escoltar tres, curiosament composats el mateix any l809, Any de la Batalla del Pont de Goi. Son el primer: “Record”, el tercer: ”Cançó des de la llunyania”, i l’últim del programa, sobre un poema del gran Goethe: “Nou amor, nova vida”.

ANTÓN CARDÓ