::Inici >Les Muntanyes de Prades

Les Muntanyes de Prades

Conjunt orogràfic que forma part de la serralada pre-litoral Catalana. La superfície és de 260 Km2. i culmina al tossal de la Baltasana, a 1201 m. d’altitud. El massís s’alça majestuós entre la Conca de Barberà i la cubeta del Priorat, i forma dues grans branques paral·leles orientades de NE a SW, unides pel coll de Prades, que separa les conques del riu Brugent i del riu de Siurana; al relleu més interior neixen el Francolí i el riu de Montsant.

En l’alineació sud-occidental es destaquen La Gritella amb 1098 m. i el pic de Cantacorbs. Mentre que a l’alineació nord-oriental el punt més alt, el tossal de la Baltasana, és flanquejat a l’est per la mola d’Estat amb 1126 m., i al nord pel puig de Sales amb 1043. En la branca sud destaca La Mussara amb 1055 m. i el puig de Gallicant amb 1009 m.

L’estructura és constituïda per granit i llicorella paleozoica a la base, i bancs horitzontals de saulons i conglomerats roig al damunt, els quals suporten, al seu torn, altres faixes de calcàries dels altres dos pisos de Triàsic i uns casquets de Liàsic. El conjunt té una forma tabular, amb grans graderies de cingles d’aspecte ruïniforme i valls profundament entallades.

En aquesta estructura de blocs, i afectats pel clima dominant en èpoques anteriors, s’iniciaren els processos erosius que han donat la forma actual del paisatge. En les zones de trencament entre els blocs, es van formar les dos principals valls del massís, la del Siurana i la del Brugent; les valls externes del massís que el rodegen: el Francolí sobretot, i tota la xarxa interna de barrancades que trenquen el relleu.

En els materials calcaris són comunes les formacions de carst, avencs i coves formades per dissolució de la roca per l’aigua, i altres avencs d’origen tectònic. Així, entre els avencs que hom hi pot trobar, cal destacar el conjunt càrstic dels Motllats, amb surgències a les valls del Brugent, del Siurana i del Glorieta; les dolines a sobre les calcàries triàsiques i avencs als altiplans juràssics. Cal destacar l’avenc de La Febró, amb un recorregut de 1810 m. obert a la Serra de La Mussara.

L’erosió que ha patit el massís d’ençà la seva formació, a més de dibuixar el relleu i la geomorfologia actual, també és la responsable de la formació del sòl. Aquest és un element clau en la formació del paisatge vegetal, doncs la seva profunditat, composició i estructura, són els factors essencials per decidir els diferents tipus de vegetació que hi poden viure.

En les zones dels altiplans culminants de la coberta mesozoica, els sòls són profunds, donat que les pèrdues de material són minses, rics en argila i matèria orgànica, i amb processos de descarbonatació, per bé que poden estar limitats en profunditat per l’existència de capes de roca superficial.

En els vessants s’originen processos de mobilització i transport d’elements del sòl, que impedeix que es desenvolupin en profunditat. Tanmateix, l’efecte de l’exposició solana o obaga és determinant en la seva evolució, tant pel seu contingut d’aigua, com per als processos de descarbonatació que l’aigua activa, de manera que els sòls de la solana sempre seran més limitats que els de l’obaga.

Els materials i nutrients que circulen avall pels vessants, fan cap a les parts baixes, a les fondalades de les valls. Allí es formen sòls rics pel constant aportament de substàncies.

Les muntanyes de Prades són una illa climàtica entre les fosses comarcals que les volten. Es poden emmarcar dins l’àmbit del clima mediterrani, amb influències continentals degudes a l’altitud. A l’estiu les temperatures no són tan elevades, gràcies a l’efecte suavitzant d’aquesta altitud, i la presència de boires matineres en alguns racons. A l’hivern, el règim és més fred que al seu voltant, tant per l’efecte de l’orografia, els vents del nord i les boires de la vall de l’Ebre.

Les pluges són poc abundoses, amb una precipitació mitjana d’uns 625 mm. de pluja anyal a Prades, amb un màxim al mes de maig i un mínim al juliol. La façana septentrional i les obagues mantenen més la humitat, mentre que a la resta del massís, l’efecte evaporatori del sol i dels vents provoquen unes condicions de major eixutesa.

La hidrografia de les muntanyes de Prades es caracteritza per l’existència de barrancades de règim torrencial, que sols baixen quan plou molt. Els cursos principals que hi neixen són el Francolí, que ho fa a la façana nord de les muntanyes de Prades, però que de seguida surt fora d’aquest territori, i es forma ja a la depressió de la Conca; el Brugent, que es forma a Capafonts per la unió de diversos torrents que davallen de la serra de La Mussara i de la serra de Prades, i desguassa al Francolí a La Riba; el Siurana que neix al vessant oest dels Motllats, i surt en direcció ponent per rebre les aigües del riuet de la Gritella, del Gorg i del riuet de l’Arbolí, i després endinsar-se cap al Priorat. De menys importància hi ha el Glorieta, que neix al sud dels Motllats, i en aquesta direcció va a parar al Camp; i el Riu de Prades que neix al nord-oest d’aquesta vila, però que es fa important en territori del Montsant i La Llena per agafar allí el nom de Riu de Montsant. Els rius, doncs, hi són poc importants. És territori de naixement i aquests cursos es faran grans en terres allunyades.

Quan a les surgències, en estar la major part del material format per calcàries i dolomites amb argiles, això fa que, degut a aquesta naturalesa permeable dels materials, l’aigua s’infiltri en els altiplans i, aquestes, sorgeixin en deus força cabaloses als peus de les cingleres, justament on topen amb els estrats de materials impermeables argilencs i margosos. Així, es troben surgències com la font Gran de la Riba i de Farena, la font Grossa del Pinetell, i la Llúdriga a la vall del Brugent; les fonts del Glorieta formen aquest riuet; el Siurana es forma per surgències sota La Febró. A la part nord destaquen les surgències de les Cent Fonts, la font dels Boixets i la del Deport, i les fonts de la Pasquala i la Vall.

Prop de Poblet, i de la falla, sorgeixen deus amb alt contingut en metalls, com la font de la Magnèsia i la del Ferro. El règim d’aquestes deus és força estacional, influenciat per la distribució de les precipitacions mediterrànies, acusant sovint l’estiatge.

Amb aquestes condicions de clima i terreny, la vegetació predominant sempre ha estat de clar caràcter forestal. Hi havia hagut grans boscs, ara tots molt delmats, amb excepció de les 3.000 ha. del bosc de Poblet, que és dels més ben conservats per la manca d’una explotació intensiva. Dins el buc de les valls la vegetació és exuberant, en contrast amb les parts superiors. Les diferents comunitats vegetals representades són el resultat de l’equilibri entre la vegetació, el clima, el sòl i l’ésser humà; on sovint la força antròpica ha estat massa determinant.

La comunitat típica de l’àrea mediterrània és l’alzinar, que es presenta de forma ben conservada en les masses que cobreixen les parts baixes del vessant septentrional del massís, sota La Pena, Castellfollit i el Tillar, a la Mata de Riudabella i a l’obaga de la Vall.

És un bosc dens i molt estratificat, i les espècies més representatives són: l’alzina (Quercus ilex subsp. ilex), el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el galzeran (Ruscus aculeatus) i el lligabosc (Lonicera implexa).

L’alzinar ocuparia el territori des de la transició amb la roureda, fins a les brolles seques de la plana, garrigues i alzinar amb llentiscle. En altres zones, per la intensa explotació que ha sofert o per condicions adverses, l’alzinar s’aclareix, perd la densitat i l’estratificació característica, i s’hi troben altres espècies amants del sol: el pi blanc (Pinus halepensis), l’arboç (Arbutus unedo), els brucs (Erica sp. pl.), el matabou (Bupleurum fruticosum), el càdec (Juniperus oxycedrus) i les estepes (Cistus sp. pl.) entre altres. A les parts baixes, la pineda de pi blanc és la formació que ha substituït l’alzinar, tot i que aquest, està acompanyat de moltes espècies pròpies de l’alzinar. De la mateixa manera, quan ascendeix en altitud i ateny per sobre els 700 m, també s’empobreix, i apareixen espècies de caràcter més temperat, com el pi roig, rojalet o melis (Pinus sylvestris), la pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), diferents roures (Quercus sp. pl.) i altres caducifolis com la moixera de pastor (Sorbus torminalis) o la blada (Acer opalus).

Cal destacar els exemplars formosos d’alzines que resten a les vores dels masos, com a testimoni de l’espècie que ha estat més explotada per l’home.

Aquestes muntanyes són un itinerari molt corrent del nostre excursionisme, ja que es pot gaudir d’un aire sa i de paratges majestuosos, on la presència de l´home és escassa i l’especulació del sòl encara no els ha malmès.