Marcejar

Se m’escapa de les mans un febrer per les vies mortes, liquidat de gatzara carnavalesca i deixant pas a la malenconia d’un dejuni que no toca. Marcejo espès de versos. Com el d’avui, rentat de vent, no veuràs gaires sols tan proclius. Sóc aquí imbuït d’un ordre casernari i sóc mig feliç, vestit de pensament teu. No crec que arribis a comprendre les meves fugues, tota estació té els seus alts i baixos. Ara mateix, em passejo pel picarany i no hi trobo res del que tu em deies: pendissos d’oliveres i espessos emparrats de raïms mel·liflus, que s’enfilen per les parets de les masies. Del temps que vam conèixer en queda una teulada aterrada i monyons de marges esbaldregats. Torço el pas i no diré que trobo millor la terra erma, esbarzers i argelagues fan una emmusteïda boscúria. Però no tot és guaret a repèl, a tort i a dret s’alcen ruscs d’obra nova: els nous rics, com una plaga de tèrmits, construeixen la lluna en un cove. Els noms fan la bleda: flor del camp, aquí mateix, castellmoster, aturonat, erbossers, més enllà del barranc; tots esgarrinxen el diccionari. Perviu algun topònim, planes del puig, de quan encara no s’ensenyava l’oxímoron. Mira què et dic ara, aquesta gent em rellisca molt i al nostre món li han fet una cara nova, em dedicaré a l’espàrrec de marge. M’eriço de punxes, i em torna fins a la gola com un regust de tu mentre m’esparraco per sota els garrofers i sento cruixits de branques trencades. Ja saps que sóc astut, i al resseguir els brots tendres que se’m donen a la mà, em reconec una manera de ser jove explicat en termes d’afecte. Aquest vespre et faré un sopar que te’n lleparàs els dits. És el que et proposo i després tu faràs la tria, no sempre s’ha de fer l’amor en dejú. És tot el que et puc dir del meu desfici d’avui, no sé si tu voldries construir un altre discurs.