::Inici >Selecció d'entremesos >A trenc d'alba

A trenc d'alba

Al rompent de l’alba, quan el món es somnia, és quan hi veig clar. Entre la matinada i el ranvespre -fanalets de segles sobre el fil sòlid del temps- abraceu el meu pobre dia amb un parpelleig d’estels llunyans, focs multiseculars que brilleu allà dalt, fulgents o pàl·lids. El primer llostre occeix la nit que ahir va parterejar un mal crepuscle al tombant del camí. He llegit als teus llavis tota la nit missatges que vénen d’algun lloc, i amb l’esguard fit en la negror pregona, buida, sense principi ni sense fi, prego perquè no te’n vagis mai. Entre dos llustres transcorre una vida que no desespera i res no em dol del que ha estat. La llum immoderada penetra totes les fondàries i et dibuixa rínxols de nou salvatges. Només per veure’t ha valgut la pena tant d’insomni desemparat. Aquesta és la imatge repetitiva que entrelluco tots els dies des de la meva immòbil torre de vigilància. A les mans de l’alba renuncio sense resistència com qui torna una cosa que li ha estat prestada. Els espais de la nit semblen aleshores un país anihilat, on ja res no existeix. Només l’albada és un lloc capaç de vida i en l’immens univers, tan sols dues ànimes vivents es desvetllen abraçades.