::Inici >Selecció poètica >Les veus del Volga >Nou poetes russos

Nou poetes russos

Valeri Iàkovlevitx Briússov (Moscou, 1873-1924)

El manobre
-
Digues, manobre de blanca cuixera,
¿què construeixes? Per qui?
-
Vés, no ens destorbis, tenim molta feina...
Una presó construïm.
-
Digues, manobre de destra paleta,
dins d’ella, ¿qui hi plorarà?
-
No els teus germans, tampoc tu, que amb certesa
no us fa cap falta robar.
-
Digues manobre, ¿qui haurà de passar-hi
molt llargues nits sense son?
-
Potser el meu fill, que és obrer com jo, hi vagi.
El destí ens és ple d’això.
-
Pot ser, manobre, que ell sempre recordi
qui va portar-hi els maons.
-
Eh! Res de bromes sota la bastida...
Calla! Això ho sabem tots!
1901

Aleksandr Aleksàndrovitx Blok (Sant Petersburg, 1880 – Petrograd, 1921)

Des del cor d’una església, una noia cantava
el misteri del mar que solquen tantes naus,
el misteri dels homes perduts en terra estranya,
d’aquells que l’alegria ja havien oblidat.

Volant cap a la cúpula, la seva veu, cantava,
i un raig li resplendia per sobre el muscle blanc,
i la gent, en la fosca, mirava i escoltava
la seva roba blanca cantant en aquell raig.

I tothom confiava que hi hauria alegria,
que els vaixells reposaven ancorats en un port dolç,
que en una terra estranya aquells homes tenien
una vida més clara, un recer lluminós.

Era el raig de llum tènue i la veu era blana.
Solament, imposant-se per davant de l’altar,
partícip dels misteris, el plor d’un nen s’alçava;
sabia que ningú no havia de tornar...
1905


Nikolai Stepànovitx Gumiliov (Kronxtadt, 1886 – Petrograd, 1921)

No era el primer cop, no serà l’últim cop
en la nostra batalla sorda i obstinada:
al principi, com sempre, has renegat de mi,
demà, ho sé prou, tornaràs a mi, submisa.

Més, per això, no t’estranyis, hostil amic,
rival meu, aferrat a aquest amor obscur,
si els gemecs de l’amor després són de suplici,
els besos es pinten del color de la sang.
1910


Selves de palmeres, matolls d’àloe,
el rierol d’un argent opac,
el cel amb una blavor infinita,
l’atzur d’aquest cel daurat pels raigs.

I què més vols, cor meu? Que potser
la joia és faula o una mentida?
Per què, llavors, et lliures submisa
als jocs amb què et tempta l’infidel?

Potser de nou deus voler el verí,
que vols caure en el malson del foc,
que no tens potser el poder de viure
com l’herba en aquest jardí de l’èxtasi?
1910


Anna Andrèievna Gorenko, dita Akhmàtova (Bolxoi Fontan (Odessa), 1889 – Domodédovo (Moscou), 1966)


Com amb un bri de palla em beus l’ànima.
Sé que té el gust amarg i embriaga.
Però no he d’aturar aquest turment
amb cap prec. Tinc la calma infinita.

Quan acabis, m’ho dius. No em fa mal
que no sigui en el món la meva ànima.
Aniré –no és pas llarg el camí-
allà on juguen els nens, a mirar-los.

Per les mates floreixen groselles,
i traginen maons rere el mur.
Tu, qui ets: un germà o un amant?
No ho recordo, i no cal recordar-ho.

És tan clar aquest indret, hi reposa
tan còmode el cos fatigat...
I els que passen potser s’imaginen:
deu fer poc que ha perdut el marit.

Tsàrskoie Seló, 1911


Hi ha paraules que són irrepetibles,
qui las ha dit les ha gastades massa.
Inexhauribles són només el blau
del firmament i de Déu la clemència.

Sebastòpol, hivern de 1916


Borís Leonídovitx Pasternak (Moscou, 1890 – Peredèlkino, 1960)


Oh, si hagués sabut que les coses poden anar d’aquesta manera, si ho hagués sabut quan vaig començar, si hagués sabut que els versos maten amb sang, que t’escanyen i et maten.

Hauria renunciat en sec a fer-hi bromes, amb aquesta causa oculta. (Els inicis queden ja tan lluny, i van ser tan tímids.)

Però, a la vellesa, esdevé una Roma, la que exigeix a l’actor no solament que declami el seu paper, no la mera lectura, no paraules buides, sinó que mori del tot, de veritat.

Quan és el sentiment qui dicta els versos, envia a escena un esclau; i aquí acaba l’art; i aquí són la terra i el destí els que respiren.

1931


Nit d’hivern (Poesies de Iuri Jivago)

La tempesta fa llei sobre la terra,
tempesta fins a les darreres fites de la terra.
Una espelma està encesa damunt la taula,
està encesa.
Igual com a l’estiu un eixam de mosquits
vola per damunt de la flama,
així el borrallons de neu al defora
es posen al marc de la finestra.
La tempesta imprimia sobre el vidre
formes de cercles i de sagetes.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.
Al sostre il·luminat
s’arraulien les ombres.
L’encreuament dels braços,
l’encreuament de les cames. I dels destins.
Un parell de xinel·les
ha caigut en un cop sobre el terra,
i les llàgrimes de cera del llum
gotegen damunt del vestit.
I s’enfonyava tot dins de la boirina
de neu canosa i blanca.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.
Des d’un racó ha arribat un buf a l’espelma,
i la febre de la temptació
com un àngel aixeca dues ales
en forma de creu.
Tot el febrer va durar la tempesta
sense parar.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.


Ossip Emílievitx Mandelxtam (Varsòvia, 1891 – en algun camp de Sibèria, 1938)

Insomni. Homer. Les veles inflades.
Mitja llista de barques he llegit:
estesa de grues, les grans bandades
que de l’Hèl·lade havien fugit.

Amb guies xopes d’escuma dels déus,
grues creuant la frontera aliena,
on aneu? Què fóra Troia, egeus,
només per a vosaltres, sense Helena?

El mar i Homer: tot es mou per l’amor.
A qui haig d’escoltar-me? I Homer que calla;
i el mar negre, bramulant un tro sord,
va apropant-se al capçal amb crits de gralla.
1915


Fiblades a les pestanyes. Al pit m’ha bullit una llàgrima.
Penso sense por que la tempesta continuarà i continuarà.
Algun diable em cuita perquè oblidi
ofegadorament, i tanmateix desitjo viure fins a la mort.

Incorporat del jaç pel primer soroll que sona,
salvatge i ensonyat encara, miro al meu voltant,
i resulta que és un reu entonant un cant rugós
en l’hora en què la ratlla tènue de l’aurora s’alça damunt de la presó.

Moscou, març de 1931


Marina Ivànovna Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941)

Amb una funesta pàgina
no es pot seduir la dona.
Per a ella, l’Ars amandi
és ben bé tota la terra.

És el cor filtre d’amor,
entre tots, filtre infal·lible.
És la dona, de naixença,
per a algú pecat mortal.

I és que el cel queda tan lluny!
I en la fosca, a prop, els llavis...
-Déu, no jutgis!- No has estat
una dona, aquí, a la terra!

29 de setembre de 1915

D’on ve tota aquesta tendresa?
No són els primers, aquests rínxols
que alliso, i ja he conegut
uns llavis més dolços que els teus.

Sorgiren i s’han fos molts astres
(d’on ve tota aquesta tendresa?)
sorgiren i s’han fos molts ulls
al costat mateix dels meus ulls.

Quants cants he sentit en la nit
encara més dolços que aquest
(d’on ve tota aquesta tendresa?)
sobre el pit mateix del cantor.

D’on ve tota aquesta tendresa?
I què n’he de fer, adolescent,
cantor passavolant, astut,
amb unes pestanyes tan llargues.

18 de febrer de 1916


Algun dia, criatura adorable,
un record esdevindré per a tu,
en la teva memòria d’ulls blaus,
allà lluny m’hauré perdut, ben perduda.
El perfil oblidaràs, de nas corb,
i aquest front, que el fum del tabac corona,
l’etern riure, que tothom avorreix,
i els cent rubles –a la meva mà obrera-
els anells d’argent, les golfes-cabina,
dels papers aquest diví desgavell...
Com en l’any fatal, per la Malaurança
elevades, tu petita, i jo jove.

Novembre de 1919


Vladimir Vladímirovitx Maiakovski (Bagdadi (Geòrgia), 1893 – Moscou, 1930)

El port
Llençols d’aigua llisquen sota el ventre dels vaixells,
com ones esquinçades per les dents blanques.
Les xemeneies fumegen com si correguessin
l’amor i la luxúria per les seves goles de bronze.
Als molls d’arribada s’hi afetgeguen les barques
xuclant mamella de la gran mare de ferro.
A les orelles dels vaixells sords
hi cremaven les arracades de les àncores.
1912


Encara Petersburg
A les orelles, trossos d’un ball calent,
i del nord –més gris que la neu-
un núvol fosc, amb rostre de caníbal amb set de sang,
mastegava gent de gust poc refinat.

Les hores s’escorren, com blasfèmia rude,
amb una trista lentitud que fa mal.
I del cel ens mirà un cretí qualsevol,
majestuosament, com Lleó Tolstòi.
1914


Serguei Aleksàndrovitx Iessenin (Konstantínovo (Riazan), 1895 – Leningrad, 1925)

No planyo, no crido, no ploro,
tot passarà com fum de pomeres blanques.
Em marciré embolcallar d’or,
i ja mai més no seré jove.

No bategaràs ja més com abans,
Cor meu, tocat de la fredor.
I el país de la percala de bedoll
no et cridarà a vagar descalç.

Ànima vagabunda, cada cop menys i menys
revifes la flama de les boques.
Oh, la meva perduda foscor,
ulls ardents, sentits desbordats.

Ara sóc més avar en desitjos.
Ets la meva vida? O m’has somniat?
Com si de matinada, sonora, primaveral,
cavalqués un cavall rosat.

Tots, tots ens aquest món ens extingim,
raja suau el coure de les fulles dels erables...
Sigui benaurat pels segles dels degles
tot allò vingut per florir i morir.
1922

A reveure, amic meu, a reveure.
Dins el meu pit et porto, estimat.
I l’adéu assignat que s’acosta
ens promet un encontre futur.

Sense un gest, sense un mot, a reveure,
que els teus ulls de tristor no s’acluquin,
en la vida, morir-se no és nou,
però, és clar, viure és menys nou encara.
1925