:: >El Montsant >Les ermites de Montsant >Ermites i eremitisme. La muntanya santa

Ermites i eremitisme. La muntanya santa

La història de les ermites del Priorat, especialment les de la banda de Montsant, es troba clarament lligada a la presència, des d’antic, d’eremites a la muntanya. Els topònims de la zona –com Colldemònecs- o el congost de Fraguerau- ens ho recorden.
Sens dubte, el caire d’espiritualitat que envolta la muntanya es pot associar a la presència cartoixana a Escaladei. Més enllà de la llegenda que vol justificar el perquè de l’arribada dels cartoixans al peu del Montsant el 1194 –el pastor que va veure l’escala de Déu-, hi havia motius evidents perquè els monjos s’animessin a establir-s’hi: la zona de Montsant era un territori de la Catalunya Nova que encara restava pràcticament despoblat, malgrat que, sembla, disposava de prou aigua en indrets determinats i que quedava protegit –ocult al món- per la imponent serralada. Resultava ser, per tant, un paratge molt adient per bastir-hi un desert cartoixà.
Però encara hi havia un altre element atractiu, i que molt probablement va tenir un pes decisiu a l’hora de l’elecció: Montsant, entès com a muntanya santa.
A les acaballes del segle XII, quan es fundà Escaladei, ja feia molts anys que la zona era un refugi d’ermitans: gairebé en feia una cinquantena, si només parem esment a la documentació coneguda; o potser ja en feia centenars, si volem creure la llegenda, o bé si escoltem les hipòtesis bastides de l’anàlisi de la toponímia, no sabem fins a quin punt agosarades.
Si hem de fer cas a Coromines, el nom d’Albarca correspon al nom de la muntanya. El nom vindria de l’àrab gäbal al-barka, és a dir, “muntanya de la benedicció” o “muntanya beneïda”, que després els cristians van traduir com a “Montsant”. Aquesta hipòtesi referma el sentit de muntanya santa de la contrada, fins i tot abans de l’arribada dels musulmans. Coromines anota encara altres topònims, com el coll de Mònics o Colldemònecs, provinent del llatí monacus, que seria una resta arcaica de la toponímia, anterior a la conquesta cristiana, que vindria a designar el pas per on transitaven els monjos.
La llegenda es recrea explicant com, en arribar els musulmans a Montsant, es trobaren l’abat d’un suposat monestir que es deia Senus Deo, que els va anar a rebre en processó portant una imatge no pas menys mítica: la de Santa Maria de Biclar o Bíclarum. Mercès al diàleg amb aquest abat, els musulmans respectaren Montsant com a lloc sagrat i ocuparen les terres del voltant sense molestar els qui tenien allí el seu recés espiritual.
Pel context, sembla que es tracta d’una llegenda bastida molt a posteriori, que busca sentar un precedent remot del domini d’Escaladei a Montsant. Nogensmenys, però, i tot i els elements fantasiosos que inclou, aquest text ve a reflectir, i potser involuntàriament, una realitat anterior.
A més, però, la llegenda afegeix encara un element destacable: la imatge de Santa Maria de Bíclarum. Ens podem preguntar si a la zona hi havia el record de Bíclarum o només és un cultisme de l’autor de la llegenda. Atès que probablement la llegenda devia sortir d’Escaladei, el cultisme és molt possible, ja que els monjos podien saber perfectament que cap a finals del segle VI es creà un monestir –no sabem on- anomenat de Bíclarum.
De fet, Lladonosa ja insistí en l’aplicació del nom de Vallclara a la primera fundació monàstica en l’entorn de Montsant, a Cabassers, el 1148. També pot ser, és clar, que la referència a Bíclarum sorgís del record d’aquell monestir de Vallclara, de curtíssima vida, a mitjan segle XII. Altres hipòtesis situen aquest monestir en contrades ben allunyades.
Si seguin la llegenda –si més no, en opinió de Lladonosa- haurem de suposar que la vida eremítica va existir a Montsant des dels segles VII o VIII. Fins i tot s’ha volgut veure una continuïtat dels ascetes al llarg dels segles de domini musulmà, així com també una certa convivència. Tot plegat, dóna un aire mític –i de santificació- a l’origen i a la, sens dubte, difícil estada dels primers eremites a aquestes muntanyes. Però tret de la suposada comunitat visigòtica, tot això, des d’un punt de vista documental, no passa de ser una creació fantasiosa, tot i que, si més no en part, la llegenda sabem que ja existia als segles XIII o XIV.

De fet, en els darrers temps de presència musulmana, bona part del territori no devia ser cap altra cosa que una zona deshabitada. En definitiva, tot plegat feia d’aquesta regió inhòspita un racó idoni fer florir-hi en plenitud un estil de vida religiosa i penitencial basat en el silenci i la solitud en el més absolut contacte amb la natura.
Els testimonis arqueològics són ben minsos. L’indret de Colldemònecs, un imponent conjunt de balmes habilitades amb murs per fer-hi estada, ha estat reutilitzat fins a èpoques molt recents i no permet establir gaires suposicions. El mateix succeeix amb les coves o balmes que sovintegen a la muntanya, refugi potser antany d’anacoretes, però també de pastors o altra gent en períodes més recents. En tot cas, prop d’Albarca es conserva, al mig del bosc, un conjunt de tombes antropomòrfiques excavades a la roca –medievals, però de difícil datació- que donen testimoni d’un antic poblament.
El fet inqüestionable, però, és que a l’arribada dels cartoixans Montsant ja era la muntanya santa de la Catalunya Nova, poblada d’eremites i coronada per una ermita dedicada a santa Maria. La muntanya també va conèixer diversos intents, fins aleshores no reeixits, de bastir-hi cenobis cistercencs. I enmig de tot això, hi tenim un personatge que amb el temps va esdevenir mític, Pere de Montsant, de qui fins i tot es va arribar a dir –sense cap fonament, és clar- que fou ell qui donà nom a la muntanya. El 1194, després d’aquests precedents –coneguts, suposats o imaginats- que bastiren l’aurèola espiritual de Montsant, arribem a la fundació cabdal, la que portaren a terme uns cartoixans vinguts des de Provença per voluntat del rei Alfons I.
En qualsevol cas, a partir de la conquesta cristiana són nombroses les ermites que tenen una clara vinculació a l’eremitisme i als moviments cenobítics de l’època. Santa Maria de Montsant té els seus orígens al segle XII –anteriors a la fundació d’Escaladei- en un intent de creació d’una comunitat cistercenca femenina dalt de la muntanya, que després va passar a Bonrepòs, monestir al qual va pertànyer Santa Maria de Montsant fins al segle XV, en què passà a la cartoixa.
L’ermita de sant Blai té els seus orígens en l’antic monestir de Bonrepòs. En aquest indret, hi ha una primera fundació eremítica a la segona meitat del segle XII, quan desapareix en integrar-se, cap al 1203, els seus components a Escaladei. Des del segle XIII fou un monestir amb una petita comunitat cistercenca femenina.
A partir de mitjan segle XIV el monestir va patir una davallada important, de la qual ja no se’n va sortir. El 1450 es va resoldre la seva dissolució i les monges van anar a Vallbona. En aquell moment, Escaladei reclamà els drets sobre el territori de Bonrepòs, la qual cosa aconseguí després d’un seguit de plets entre els cartoixans i els cistercencs. El Cister va emportar-se de Bonrepòs tot allò que tenia relació amb l’ordre: objectes de culte, ornaments litúrgics..., fins els ossos de les monges enterrades a l’indret. S’afirma que van emportar-se, fins i tot, el claustre, suposadament gòtic, i que en l’actualitat és a Santes Creus.

A Bonrepòs, hi va quedar poc més que l’edifici. Els cartoixans van convertir-lo en granja. L’església deuria perdre el seu antic ús i no en queden rastres. Més tard es va bastir una capella dedicada a sant Blai.

San Joan del Codolar, de Cornudella, és a l’indret conegut com “el desert de sant Onofre”, lloc d’ermitans, i va ser erigida per iniciativa de la cartoixa d’Escaladei. Tot i que la llegenda ens parla d’una troballa de la imatge al segle XII, l’ermita és documentada el 1496, i és tradició que fou aixecada pels cartoixans prop del camí de la Llisera que els frares seguien, tot vorejant Montsant, per anar a trobar el camí ral de Reus a Lleida, al coll d’Albarca. Tal vegada, en aquest lloc ja existia una antiga capella dedicada a sant Onofre. De fet, però, la capella és documentada molt tardanament, el 1759. Pot ser, tanmateix, que la primera capella fos ja dedicada a sant Joan i que la de sant Onofre sigui posterior.
També són fetes per ermitans Sant Antoni i Santa Bàrbara, i Santa Magdalena d’Ulldemolins. La fundació de l’ermita de Santa Magdalena va lligada a la personalitat de l’eremita fra Llorenç Julià. Sobre la base històrica del personatge es dibuixen alguns trets llegendaris de la seva vida i personalitat. El 1929 Ventura Gassol va estrenar el drama La Dolorosa, peça teatral ambientada a Ulldemolins i de la qual fra Llorenç n’és un dels personatges principals.
Sant Salvador de Margalef i Sant Roc de Cabassers serien altres dos exemples d’eremitoris arrapats a la roca. Sens dubte, però, el cas més conegut és el de Sant Bartomeu, a Ulldemolins, situada al congost que porta el nom d’un mític ermità: Fraguerau. Històricament, fra Guerau és un personatge que no coneixem prou bé. Lladonosa el situa cap al 1160 com un eremita de Monsant. Documentalment, però, apareix més tard. A finals del segle XII el trobem en una notícia documental, dubtosa, aportada per Estella, secretari de l’Ajuntament d’Ulldemolins. En tot cas, se li atribueix la fundació de dues ermites: una dedicada a santa Maria, que no va reeixir, i una altra dedicada a sant Bartomeu.
Aquesta darrera es va bastir entre el 1215 i el 1225, i és, per tant, prou més tardana que les dates on se situa, habitualment, fra Guerau. L’ermita es va construir, potser, sobre un eremitori anterior. En tot cas, el moment de la seva construcció és posterior al frare. Al menys, la propietat del territori ja havia passat a Bonrepòs.

Palomar, Salvador; Solà, Montserrat. Puix en alt lloc sou posada: Ermites i santuaris. Indrets de devoció popular al Priorat (Temes d’etnologia de Catalunya; 4) Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Barcelona, 2001